Crònica d'unes campiones. Marató de Barcelona 2013 by Natàlia

"Benvolguts HMM,

Sabem perfectament que ens esperàveu en candeletes, però això d’acabar una marató requereix un temps de repòs, no només físic, sinó també psicològic. Ho hem llegit als llibres i ens ho han explicat els experts, i com molt bé sabeu tots, nosaltres som dones molt “germàniques” i amb  una disciplina de ferro i per tant, ho seguim tot al peu de lletra, sense saltar-nos un sol pas del guió dissenyat.

Comencem doncs el nostre relat únic. 

El passat 17 de març va ser per a nosaltres una data que recordarem sempre en la nostra història personal i conjunta. Durant tres llargs mesos ens vam  preparar per aconseguir un objectiu real que en un primer moment ens semblava un somni: acabar la marató de Barcelona 2013. Cadascuna de nosaltres hi vam posar tot el que vam poder de la nostra part; il·lusió, esforç, constància, i moltes, moltíssimes ganes. Les setmanes anaven passant i amb elles els quilòmetres s’anaven acumulant a les cames. De dilluns a divendres l’entrenament l’organitzàvem com podíem, algunes sortíem a migdia, d’altres a mitja tarda i d’altres al vespre. Això si, quan s’apropava el cap de setmana els mòbils disparaven una sèrie de  “whatsapps” recordant que dissabte tocava tirada llarga. El nostre PT Albert Branchart ens havia preparat un pla d’entrenament que seguíem al peu de la lletra. Un incís: “Que bé que ens ha anat, Albert!. Gràcies per ajudar-nos a arribar fins aquí”. 

Bé, seguim allà on érem. Quan estàvem  quasi a les portes del gran dia una de les components del nostre gran equip, la gran HMM Nuri Puig es va veure obligada a abandonar el repte per problemes de salut. Això va ser molt dur per totes nosaltres però sabem que hi haurà més oportunitats i us prometem que l’any vinent hi haurà una Crònica II de la marató i ella serà qui porti la batuta. Fet Nuri?

Ah!! i per descomptat, no podem oblidar al Fredy, el nostre PT número 2, més pràctic que teòric, i que s’ha encarregat d’acompanyar-nos en algunes de les nostres tirades llargues. Destaquem la del Fòrum de la qual en queda alguna anècdota remarcable però que ara no ve al cas.

I d’aquesta manera tot xino-xano va arribar el moment de girar la pàgina del calendari de la cuina i trobar-nos de color vermell, perquè era diumenge, el desitjat dia 17 de març i “Todas a una como en Fuente Ovejuna”, vam dir-nos  “Som-hi!! Cap a Barcelona hi falta gent!!”.

A les 6:30´ del matí ens esperava davant la farmàcia Bellavista l’Ignacio ,el nostre xófer en aquestes ocasions, gran persona i gran amic. Allà havíem quedat també amb el Quico Bellavista, la Núria Llovera i la Natalia Guardado amb els quals vam viure i conviure aquesta experiència.

Just arribar a Barcelona i es posa a ploure! “Bé, no passa res” vam pensar, “la temperatura és bona i els ànims no poden ser millors. Ja hi érem i els nervis no ens havien abandonat! Intercanviàvem opinions, posàvem en comú les estratègies seguides a última hora, rèiem com criatures, ens trobàvem indecises “ creieu que un plàtan em farà mal ara?” I d’aquesta manera se’ns va fer l’hora i ens vam col·locar finalment al calaix de sortida on ens vam trobar al José Callejón. Ep! Però abans dir-vos que el Fredy va ser la persona que ens va estar “aguantant” fins l’últim moment. A més, ens va dir que ens esperaria en el quilòmetre 13 per córrer amb nosaltres fins al final. Quin president que tenim!!!.

Tres, dos ,ú... comecem!! Ara si que si... Quina constància, quin autocontrol, marcant un temps des de el primer quilòmetre i sense perdre el ritme. La que si que va canviar de ritme però no per perdre’l, sinó per canviar de “tempo” i passar d’adaggio a allegro, va ser la HMM Nuria Maraña. Quina màquina, tu! Ens va deixar perplexes. Cal destacar que aquesta era la seva segona marató i coneixia bé el terreny i ens ho va demostrar a tots millorant ni més ni menys que en mitja hora el temps fet un anys enrere. Felicidades Nuria. No cal dir que la Tiphaine (triatleta, trailwalker, “súper en forma woman”), va sortir molt abans que nosaltres i evidentment va arribar a meta fent  un temps de campiona.

Bé, nosaltres seguíem corrent al nostre ritme constant i... tachánn... km 13... Fredy! Ja t’hem trobat. Aquesta va ser la primera empenta important. Una mica més endavant, al  km 15, ens vam prendre un gel d’aquests que serveixen per aguantar fins al final, amb una mica de cafeïna. Ara ja estàvem preparades i amb força per saludar a les famílies que ens animaven al km 17. Segona empenta important. Ei.. però nosaltres com si res, al ritme inicial i a seguir sumant quilòmetres. Crec que va ser per aquí quan es va afegir a la cursa el germà d’en Xavi Codó. Gràcies. Escolteu... que llarga que és la Meridiana!!! Però bé, vam anar i vam tornar. Cap al km 20 vam buidar la bufeta perquè amb tanta aigua l’organisme s’hidrata però també s’infla. Seguim, seguim... un tros una mica avorrit i després el premi de retrobar-nos amb les famílies cap al km 28. Per allà, ens vam creuar amb la Nuria Maraña (ella ja estava quasi al km 30) que ens va saludar efusivament,  i vam confirmar que estava feta una campiona. Bé, i a partir d’aquest punt, no recordo exactament quin km, el Dani va posar-se la samarreta de NewYork i la va lluir orgullós al nostre costat. Que bé!!! Ara, a més de bona companyia teníem un reporter. Ens va fer un vídeo tan bonic... Moltes gràcies Dani. També en el km 30 es va afegir una amiga de la Natalia i una mica més endavant, en Jordi, el marit de la Núria Llovera. I seguíem corrent... i cada cop més cansades físicament però fortes mentalment. La Marta Molins ens recordava que el nostre mur estava al km 45, o sigui que no hi havia perill. I vinga... i vinga...i ánim que som unes cracks i crits per aquí i per allà i tot d’una, la línia blava ja recorria el Paral·lel. Una línia blava poc nítida, borrosa en aquest últim tram, al menys això ens va semblar. Potser era la pluja que l’havia descolorit, o més aviat el cansament o potser els nostres ulls que es començaven a entelar en percebre la proximitat del triomf, el repte aconseguit, el somni realitzat.

Bé, la resta, ja ho sabeu tots. Abraçades, emocions, rampes, i una mica de tot. El subidón fort ens va durar ben bé 7 dies, però aquest magnífic record el tindrem tota la vida. Gràcies a tots pel suport i per la paciència però això s’ho valia, o no? 

Les dones HMM!"

Estem els HMM's orgullosos de vosaltres! Sou un exemple de constància i que fent les coses bé s'aconsegueixen els objectius! Visca les dones HMM's!